CONEIX-NOS

Si donem una ullada al costumari català, hi podem trobar moltes referències a la vegetació, sobretot als arbres i a les herbes i flors.

Moltes d’aquestes festes o celebracions s’han perdut, en part o totalment. Hi ha actualment, però, molts intents de recuperació, que suposen no una tasca de calc, sinó actualització d’allò que va ser part de la tradició viva del nostre poble.

Es creu que algunes d’aquestes festes tenien un origen litúrgic. El culte naturalista ha estat sempre molt arrelat, ja que l’home, per explicar-se molts fenòmens naturals que es produeixen al seu voltant, s’inventava genis antropomòrfics personificats en els boscos, les aigües, les coves, els cims, etc.

Aquest és un dels fonaments dels mites dels pobles antics. Cada poble tenia els seus; i a mesura que eren colonitzats i passaven a formar part de societats més amples, una religió s’imposava i feia desaparèixer o transformava els antics mites. Tanmateix el bosc i els arbres van ser durat molt de temps subjectes de mites, el significat dels quals va anar variant al llarg dels temps.

Molts dels aspectes dels aplecs i festes majors dels pobles catalans semblen tenir el seu origen en aquests cultes naturalistes, encara que els seu significat hagi anat canviant amb els temps. Àdhuc n’hi ha alguns que han desaparegut del tot per donar pas a d’altres.

Joan Amades ens recorda que el mes de maig del calendari romà era el temps en què era normal la intervenció dels elements vegetals en les festes; això es comprèn, ja que és en aquest mes quan rebrota la vegetació adormida durant l’hivern. El conjunt de costums del cicle del mes de maig ens ofereix quatre aspectes principals, que en unes contrades es presenten junts i en d’altres no: “Un d’ells és la intervenció d’un element vegetal, arbre boscà, brancatge o simplement flors, de manera molt determinada i sobresortint; és un dels altres l’elecció d’un individu d’un o altre sexe, generalment un infant, o un jove, que té un paper important en la festa; un altre dels aspectes és el captiri, practicat unes vegades per la fadrinalla i d’altres per la mainada, per tal de destinar el seu profit a una menjada en comú; i, finalment, la dansa, que pren en el costumari que ens ocupa una part tan important i més excepcional que durant la resta de l’any si n’exceptuem les Carnestoltes”. (De J. AMADES, Costumari Català, vol. III, p. 339; els subratllats són nostres.)

La presència del geni del bosc en les festes dels pobles era representada per un noi, anomenat el “MAIET”, acompanyat per una colla de nois que feien el captiri per les cases; a vegades era representat per un arbre.

Sovint la colla de nois amb el maiet era coneguda amb el nom dels “maiets”, encara que només fos un el qui n’era pròpiament; de fet, recordaven els caramellaires. De tota manera, el tema de les cantades i de les disfresses era ben diferent, ja que en aquest cas tot voltava entorn de la vegetació: es cobrien de romaní, fonoll i floretes boscanes i les seves cantades també hi feien referència.

Hom donava als maiets botifarres, talls de cansalada, llaminadures infantils i rarament diners, que eren com el premi al cant.

Quan el representant del geni era un arbre, el triaven entre els de l’espècie més abundant en el bosc de la contrada; es procurava que fos el més alt o més cepat de tots. Era portat a la població i, seguint un cert ritual, era plantat al lloc més distingit del poble. Molt sovint el pelaven, l’esporgaven i l’embellien amb cintes, flors i altres miroies.

Mentre es plantava l’arbre, o fins i tot des d’abans, el alguns llocs es ballaven danses al so del flabiol, del tamborí o del violí; en canvi, en d’altres llocs la gent es quedava en silenci.

Durant el temps que l’arbre s’estava allí, que variava segons el llocs, es feien ballades al seu voltant; també era aprofitat per a fer-hi tots els actes públics de la població.

Molt sovint l’arbre era anomenat maig. Els balls més dansats al seu voltant eren el ball rodó, la contradansa i les sardanes. P. ex., “Els fadrins de Sant Boi” era una de les cançons al so de la qual es dansava al voltant de l’arbre de maig al Vallès.

A més del geni del bosc, la gent de muntanya fa referència a l’home de la molsa i l’home de l’escorça, els quals en alguns casos eren anomenats JAN. Aquests personatges eren com els senyors i reis de tots els arbres i del bosc; i empraven la seva fúria contra els qui els ofenien; també dominaven les bèsties salvatges.

Els homes de bosc es lliuraven a gresques, que probablement recordaven cerimònies dedicades a les divinitats bosquetanes. En aquestes ocasions les disfresses amb herbes eren molt habituals; algunes danses eren ballades per homes sols, i en d’altres hi intervenien també dones. Sembla que el motiu que moltes vegades fossin danses per a homes sols és que els oficis de bosc eren exclusius d’homes i com que obligaven a canvis freqüents de lloc de treball, als aplecs hi anaven poques dones.

Un altre costum del maig és el de fer aplecs als indrets (ermites, fonts, etc.) on hi havia un gran arbre plantat. Allí es dansava, es feia petar la xerrada o es feia una menjada.

Totes aquestes festes i aplecs tenien alguna o algunes finalitats. Les més habituals eren: trobar parella, donar culte a al sant o patró, tenir descendència, divertir-se...

Ens són conegudes, en aquest sentit, la festa de l’arbre a Sant Llorenç Savall (Vallès), la festa del pi a Centelles (Osona), a Figueres (Empordà)...

D’un temps ençà, en alguns països, la festa de l’arbre ha adquirit un sentit pedagògic. La seva finalitat és inculcar als infants el respecte envers els arbres i a través d’ells a la natura en general. Generalment aquesta festa és subvencionada pels organismes oficials, que procuren donar-li, juntament amb les escoles, un caràcter cívic i educatiu.

Aquesta festa es va celebrar per primera vegada a Nebraska (EUA) el 1872. Al nostre país va ser instituïda per Rafael Puig i Valls l’any 1899. La primera festa de l’arbre de Sabadell es va celebrar l’any 1905, i es plantà el bosquet de la Salut.

Aquesta festa s’aprofitava per a fer un elogi dels arbres i de la natura en general, tant en els seus aspectes estètics com utilitaris. Es procurava que tot el barri, poble, escola, institució, etc. participés a la festa de manera activa.

(Fragment extret del llibre “Els boscos de Catalunya”, 2a part, pàg. 117; de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Autors: Antoni Badia i Cardús, Ricard Estrada i Arimon, Isabel Vilanova i Prats, 1983)